Dr. Santi Izquierdo, professor d’Història Contemporània
Universitat Pompeu Fabra
En començar el segle XX, els Estats Units, malgrat ser una de les nacions més importants del planeta, encara no tenien la influència de França o de Gran Bretanya. No va ser fins al final de la Primera Guerra Mundial (1914-1918) quan Amèrica del Nord va començar a “dirigir” els destins de bona part del món. El crac de la borsa de Nova York, l’octubre de 1929, va posar de manifest la importància de l’economia nord-americana arreu del món. Anys després, en acabar-se la Segona Guerra Mundial (1939-1945), la influència –política i econòmica– dels Estats Units a nivell mundial esdevingué ja indiscutible. Culminava així el somni americà. Somni representat, millor que ningú, pel 35è president nord-americà: John Fitzgerald Kennedy (1917-1963). Home d’innegable talent polític i amb dimensió d’autèntic home d’estat, la seva presidència és indestriable de la llegenda que envolta la seva vida i, sobretot, la seva dramàtica mort. Segon de nou germans, d’origen irlandès, catòlic, ric, heroi de guerra en les campanyes del Pacífic durant la Segona Guerra Mundial, casat amb Jacqueline Bouvier i compromés amb les més altes responsabilitats polítiques, Kennedy esdevindrà un dels polítics més emblemàtics del segle XX.
Sovint s’ha considerat que la seva breu presidència (20 de gener de 1961-22 de novembre de 1963), de la qual es compleix ara mig segle, ha estat una de les més significatives de la història dels Estats Units. També són moltes les veus que assenyalen que la presidència de Barack Obama té la pretensió de continuar algunes de les polítiques posades en marxa durant l’administració Kennedy. Sense oblidar l’innegable carisma personal d’ambdós presidents.
En aquestes pàgines volem analitzar quines van ser les llums i les ombres de la gestió de Kennedy i quines van ser les principals línies mestres de la seva presidència, durant la qual es van posar alguns dels fonaments dels actuals Estats Units. Si més no, la gestió de Kennedy marca un abans i un després en la política nord-americana. Representarà Obama el mateix?
La presidència de Kennedy: l’inici d’una nova era en la política nord-americana
Al començament dels anys seixanta, el jove John Fitzgerald Kennedy –43 anys el 1960– formava part del que es veia com un relleu polític necessari a tot un període de la història dels Estats Units que es percebia ja com a caducat. A més, en aquell moment els nord-americans vivien immersos en un període molt esperançador, però també desconcertant, coincidint amb els durs enfrontaments ideològics amb la Unió Soviètica i quan ja començaven a intuir-se els primers problemes entre l’administració nord-americana i el Vietnam.
Un visionari Kennedy era plenament conscient que la dècada que tot just començava podia esdevenir un període clau en la història dels Estats Units. I així ho va manifestar durant la Convenció Demòcrata celebrada a Los Angeles el 1960, reunida per escollir-lo candidat a la presidència: “Ens trobem avui en els límits d’una Nova Frontera –la frontera dels anys seixanta–, una frontera que ens separa de noves oportunitats i de perills desconeguts, d’amenaces i d’esperances encara insatisfetes”.
En iniciar-se la dècada de 1960, els Estats Units passaven per un dels millors moments econòmics de la seva història recent. El 1955 l’economia nord-americana produia el 50% dels béns del món, encara que el país només disposava del 6% de la població mundial. Eren els anys de la “societat opulenta” (affluent society), en paraules de l’economista John K. Galbraith. I no només això, sinó que els nord-americans estaven aplicant un model de vida que bona part del món occidental volia copiar: l’American Way of Life.
Hi ha molts exemples de l’evolució cap al consumisme de la societat nord-americana en aquells anys. I abans: durant els feliços anys vint, la classe mitja nord-americana accedirà a nous productes que faran somiar la resta del món. Els Estats Units viuran amb quaranta anys d’anticipació allò que l’Europa occidental viurà als anys seixanta. Alguns dels indicadors de l’increment consumista als Estats Units després de la Segona Guerra Mundial són ben explícits: entre el 1940 i el 1948 el número de neveres va passar de 1,7 milions a 4 milions i el de rentadores de 1,4 a 4, mentre que la producció d’electricitat creix un 340% entre 1940 i 1959. A més, entre els anys 1950 i 1960 el número de famílies nord-americanes que tenien receptors de televisió va passar de 3,9 milions a 45 milions. D’altra banda, el supermercat va ser una creació típicament nord-americana. Com també ho van ser la Coca-Cola, la gran indústria cinematogràfica (que entre 1915 i 1920 es traslladava des de Nova York a Hollywood, petita localitat californiana propera a Los Angeles), el Rock & Roll –amb l’inevitable i indispensable Elvis Presley– i les hamburgueseries per a automobilistes. El públic hi acudia amb uns flamants automòbils que consumien grans quantitats de benzina, aleshores molt barata. Com a residències, els anys cinquanta van posar de moda els barris residencials d’habitatges unifamiliars per a la classe mitja, on era una tònica habitual la tòpica competència pel consum entre veïns.
Tanmateix, sobre aquest “idíl·lic” panorama hi planaven dubtes i inseguretats derivades de l’enfrontament amb l’enemic soviètic. Les incerteses tecnològiques van ser importants, en especial arran del llançament per part dels russos, el 4 d’octubre de 1957, del primer satèl·lit de l’era espacial, l’Sputnik. Començava el momentani lideratge de la URSS en la cursa espacial.
Una altra frustració nord-americana respecte als soviètics, tenia a veure amb el fet que els comunistes presumien d’haver construït una societat sense pobres. En canvi, la societat de l’opulència sí que en tenia: aproximadament una quarta part de la població.
El sentiment d’inferioritat moral davant la URSS es manifestava, també, en la qüestió racial i multicultural, que durant l’administració Kennedy va continuar sense resoldre’s. La pressió per frenar, per exemple, la discriminació racial en l’ensenyament, no va canviar dràsticament la situació dels estudiants de color: el 1961 només el 7% dels nens negres dels estats del Sud assistien a centres d’ensenyament integrats. En qualsevol cas, hi havia un clar desig de transformacions profundes que la majoria de la societat nord-americana expressava molt nítidament.
Aquest era el marc general en què s’inscrivien els desitjos de renovació política que es van manifestar en les eleccions del 1960, que van ser les primeres del món en què la televisió va tenir un paper transcendental. Els sondejos d’opinió, els estudis dels experts en investigació de mercat, la telegènia com a factor que calia tenir en compte i el gran debat preelectoral entre els candidats van ser determinants. Durant aquella campanya electoral es calcula que 115 milions de nord-americans van seguir el debat final entre els candidats, el demòcrata Kennedy i el republicà Richard Nixon.
Al llarg de la campanya, Kennedy posarà en funcionament una formidable màquina electoral, que li permetrà superar totes les etapes de les eleccions primàries. A més, el seu eslògan de campanya va saber tocar la fibra dels electors: “Amèrica s’ha quedat adormida, és superada per la URSS, amenaçada per Cuba i s’ofega econòmicament”.
Finalment, el 8 de novembre de 1960 tindràn lloc les eleccions. Kennedy és elegit per un escàs marge: només el separen de Nixon 112.881 vots, d’un total de més de 68 milions. Tot fa preveure que sense un ampli mandat popular per a realitzar les grans reformes projectades, Kennedy tindrà moltes dificultats per tirar endavant les seves polítiques en un Congrés dominat per una coalició entre els demòcrates més conservadors i els republicans, que bloquejarà reiteradament la major part del seu programa legislatiu. En qualsevol cas, ja és president de la primera potència del món. El president més jove en la història dels Estats Units. El primer nascut al segle XX.
De seguida seduirà el món sencer per la seva desimboltura, encant i modernitat, abans inclús de donar proves com a home d’estat (aquí els paral·lelismes amb Obama tornen a ser ben evidents). En tot cas, és innegable que el president acabat d’escollir inaugura un nou estil de fer política. Està naixent la llegenda Kennedy. Una llegenda els fonaments de la qual cal buscar-los en algunes frases mítiques que el flamant president ha deixat per a la història, com la que va pronunciar el dia de la seva investidura: “Estimats conciutadans americans, no us demaneu què pot fer el vostre país per vosaltres, demaneu-vos què podeu fer vosaltres pel vostre país”.
El nou estil de treball de l’executiu es va posar de manifest immediatament amb la formació del gabinet. Si l’administració precedent, la de Dwight D. Eisenhower, havia representat sobretot els interessos dels empresaris, l’administració Kennedy suposava un equilibri entre els diferents interessos polítics, regionals i econòmics. El president va nomenar Secretari de Defensa a un republicà, Robert S. McNamara, president de la Ford Motor Company, i Secretari de Treball a Arthur J. Goldberg, advocat laboralista i expert jurista, mentre que Robert Kennedy, el germà petit del president, va ser designat Secretari de Justicia (attorney general). Tots els membres del gabinet eren homes relativament joves i tenien idees. Aquesta imatge va ser confirmada pel nomenament d’una sèrie d’assessors i de col·laboradors procedents del món acadèmic, com McGeorge Bundy, degà de la Universitat de Harvard; Walt Whitman Rostow, professor del Massachusetts Institute of Technology –el prestigiós MIT–, i l’historiador Arthur M. Schlesinger Jr. Guanyadors del premi Nobel, artistes, músics i intel·lectuals van començar a freqüentar la Casa Blanca.
Per la seva banda, Kennedy va assumir un paper protagonista en les seves aparicions públiques. Les seves freqüents conferències de premsa i les xerrades informals van ser les primeres televisades en directe i sense guió. La seva familia, i en especial la seva glamurosa dona Jackie, també eren objecte d’innombrables articles i reportatges en els mitjans de comunicació. Kennedy era molt semblant a Franklin D. Roosevelt en les seves maneres i els seus mètodes i, com aquest, molt aviat es va guanyar l’estimació dels americans, en particular dels joves.
Les dificultats en política interior
Tan bon punt va arribar a la Casa Blanca, Kennedy es va esforçar per demostrar el seu dinamisme. Per començar, va intentar solucionar amb decisió alguns dels problemes del front interior, tot prometent una política social anomenada “Nova Frontera” (New Frontier), que incloïa projectes d’ensenyament, assistència a nens necessitats i a minusvàlids, televisió estatal o ensenyament tècnic, i sobretot, el Medicare, o projecte de medicina socialitzada per a les persones més grans. Kennedy tindrà problemes per fer votar al Congrés, de majoria republicana, aquest programa social progressista (una vegada més, les semblances amb Obama són ben evidents). En un exercici de pedagogia política, Kennedy presentarà al Congrés les línies mestres del seu programa social: “Vaig a proposar al Congrès, durant els següents catorze dies, unes mesures per millorar les indemnitzacions als aturats, per a proporcionar més menjar a les famílies dels aturats i als seus fills, per a desenvolupar els sectors en els quals la mà d’obra és excedent. També vull estendre els serveis de l’oficina general d’ocupació. És només un programa que es vol concentrar en els nostres punts febles. Es tracta, espero, d’un programa nacional per a promoure el potencial de la nostra nació”. Kennedy sabia de què parlava, atès que un dels principals problemes del país era l’índex de desocupació, superior al 8%, amb una xifra d’aturats de més de cinc milions, dels quals una part important –al voltant dels 2 milions– eren de llarga durada. Entre els desocupats hi havia també un gran nombre de joves, sense especialització ni formació de cap tipus.
Immediatament després del seu missatge al Congrés sobre la situació econòmica, al febrer de 1961, van ésser augmentades les prestacions de la seguretat social i també el salari mínim, que va passar d’1 a 1,25 dòlars l’hora. Més de 4 milions de treballadors es van afegir als 23 milions que ja es beneficiaven de les disposicions relatives al salari mínim. També va augmentar temporalment el subsidi d’atur, mentre que una llei per desenvolupar determinades àrees (Area Development Act), va regular l’ajuda a les zones més deprimides.
Tot plegat va fer que molts americans prenguessin consciència, per primera vegada, de la pobresa que hi havia a la seva societat a la dècada de 1960. La publicació, el 1962, del llibre de Michael Harrington The other America, on l’autor afirmava que existien en el país 50 milions de pobres, va causar un gran impacte. Tot i que les xifres presentades per Harrington van ser discutides, tots els analistes coincidien a afirmar que en qualsevol cas el nombre de pobres era excessiu en el context d’una societat rica. Kennedy era conscient dels problemes de pobresa estructural i ja s’havia referit a la necessitat de resoldre’ls en el seu discurs de presa de possessió. La llei de desenvolupament regional, les propostes de reducció d’impostos i l’extensió dels beneficis de la seguretat social, volien, en bona mesura, ajudar els sectors socials més deprimits. Uns altres programes feien referència a la creació d’una assegurança de malaltia per als majors de 65 anys; a la promulgació d’una llei d’educació que augmentés els fons per a la construcció d’escoles; als subsidis als mestres i als centres educatius per a deficients psíquics; i a l’ajuda econòmica federal per al desenvolupament urbà. En la seva majoria, aquests projectes van ser bloquejats pel Congrés, i el cert és que el president no es mostrarà massa bel·ligerant per aconseguir la seva aprovació.
Les mesures econòmiques adoptades per Kennedy van tenir un èxit relatiu, i si bé és cert que el Producte Nacional Brut nord-americà va créixer de forma ininterrompuda entre 1961 i 1965 a un ritme anual del 3,6%, també ho és que malgrat aquesta expansió econòmica, el nivell d’atur seguia essent elevat i el nombre de pobres continuava arribant a unes xifres preocupants.
Kennedy també va prometre de començar una croada contra la discriminació racial (convé recordar, i l’anècdota és molt significativa, que el dia de la seva investidura Kennedy farà interpretar l’himne americà per una cantant de color).
La por de tornar a ensopegar amb l’oposició del legislatiu, va obligar Kennedy a gestionar amb massa timidesa el tema dels drets civils. Durant la seva campanya electoral s’havia compromès a adoptar una sèrie de mesures en favor dels negres, però un cop arribat a la presidència es va veure obligat a renunciar a alguna de les seves promeses electorals en matèria de drets civils. Això no obstant, un seguit de persones de color havien estat nomenades per a ocupar càrrecs importants. Destacaven en aquest sentit Robert C. Weaver, designat per dirigir la Housing and Home Finance Agency, i Thurgood Marshall, nomenat president d’un tribunal federal. Altres persones de color van ser escollides per ocupar ambaixades i algunes altres van passar a tenir càrrecs de responsabilitat a la Casa Blanca. Robert Kennedy, por la seva banda, va augmentar el nombre de juristes de color en el Departament de Justicia i va ampliar la seva secció de drets civils. Tot i que aquestes mesures representaven un evident canvi de rumb en relació a l’administració Eisenhower, van ser insuficients per acabar amb les creixents protestes de la població de color.
En començar la dècada de 1960, el moviment de protesta iniciat per Martin Luther King i per les organitzacions estudiantils a finals de la dècada anterior, va poder imposar-se a l’apatia i la por de la població de color. Durant la presidència de Kennedy, el Sud es va veure sacsejat per una onada de marxes de la llibertat i boicots promoguts per organitzacions com el Congrés per a la Igualtat Racial (Congress for Racial Equality), el Comitè Coordinador dels Estudiants per a la No Violència (Students Non-violent Co-ordinating Committee) i la Conferència de Dirigents Cristians del Sud (Southern Christian Leadership Conference) del reverend Luther King. Quan el 1961 una d’aquestes marxes va ser atacada a Alabama per una turba de blancs, Robert Kennedy va enviar agents federals per protegir als manifestants negres. Un any més tard el president va enviar agents i tropes federals a Oxford (Mississippi) per tal que un veterà de guerra de color, James Meredith, pogués accedir a la Universitat, fins aleshores reservada exclusivament als blancs.
El maig de 1963 va caldre que el govern federal es fés càrrec de la guàrdia nacional d’Alabama fins que el governador de l’Estat, George Wallace, va desistir del seu propòsit de prohibir l’entrada d’estudiants negres a la Universitat de Tuscaloosa. Durant aquest incident, Kennedy va aparéixer a la televisió i en una eloquent crida a la raó, va posar tot el pes de la presidència a favor de la lluita per la igualtat de drets. El juny d’aquell any, el president va sotmetre al Congrés un ampli projecte de llei de drets civils que pretenia posar fi a la discriminació racial en els edificis públics, en les escoles i en les empreses que tinguessin contractes amb el govern.
Malgrat els missatges conciliadors de Kennedy i els intents d’aplicar una legislació que afavorís la convivència entre les dues comunitats, la violència contra la població negra va continuar durant el seu mandat, en especial en els estats del Sud (aquest vergonyós capítol de la història americana és disseccionat de forma estremidora en la magnífica pel·lícula Mississippi Burning, dirigida per Alan Parker). El Congrés va ser incapaç de reaccionar davant el missatge presidencial, davant la creixent onada de violència i davant la concentració de 250.000 persones en una marxa a favor dels drets civils que va tenir lloc a Washington l’agost de 1963. Com tants altres, el projecte de llei sobre drets civils quedarà estancat en el Congrés fins a després de la mort de Kennedy.
La política exterior
Kennedy era un president àvid d’acció, de cops espectaculars, fins al punt que durant el seu mandat es va produir un increment de la tensió de la Guerra Freda, que va fer més gran, encara, l’allunyament Est-Oest.
En política exterior, la característica fonamental de l’administració Kennedy era la fermesa, no exempta d’alguna relliscada notable, com el desastrós desembarcament, el 17 d’abril de 1961, a Bahía de Cochinos organitzat pel Pentàgon i la CIA, amb el vistiplau de Kennedy. Aquesta temptativa frustrada d’enderrocar el govern comunista de Fidel Castro, amb el suport de l’autoproclamat govern cubà a l’exili presidit per José Miró Cardona, serà un fracàs rotund per als Estats Units i la seva política exterior, i significarà un greu daltabaix per a l’administració Kennedy.
Fins a la crisi dels míssils d’octubre de 1962 entre nord-americans i soviètics (més Cuba), les tensions de la Guerra Freda es van saldar de manera més aviat negativa per als Estats Units. Però Kennedy va acceptar tots els reptes. La cursa espacial, per posar només un exemple, ara es va transformar en prioritària per a la seva administració. En qualsevol cas, la resolució favorable als interessos nord-americans de la crisi dels míssils significarà un punt d’inflexió en la política exterior dels Estats Units i en el prestigi d’un Kennedy que els dirigents soviètics havien menyspreat fins aleshores, convençuts com estaven que el jove i inexpert president no sabria gestionar les duríssimes tensions de la Guerra Freda. Es van equivocar. Tan bon punt els americans van saber que els soviètics havien instal·lat míssils a Cuba, amb les corresponents bases de llançament, Kennedy es va mostrar inflexible en la seva exigència als soviètics per què desmantellessin les bases. Després d’uns dies de tensió màxima –el món va estar molt a prop d’una Tercera Guerra Mundial–, els soviètics van transigir i Nikita Khruixtxov, el màxim dirigent de la URSS, va ordenar la retirada soviètica de Cuba. Kennedy havia obtingut la seva primera gran victòria en política exterior.
La segona la va obtenir el juny de 1963, quan va visitar un Berlín convertit en un dels escenaris més lamentables de la divisió del món entre els dos blocs antagònics, l’Est i l’Oest. La visita responia a un objectiu molt clar: evidenciar davant l’Europa occidental, només dos anys després de la construcció del vergonyós mur de Berlín, que els Estats Units refermaven el seu compromís –ideològic, militar i polític– amb els destins d’aquesta part d’Europa. El viatge també va servir Kennedy per donar-se un autèntic bany de masses. La popularitat del president americà en bona part del vell continent era màxima.
En el front de la Guerra Freda, Kennedy també es va abocar als països de l’anomenat Tercer Món, que semblava que donaven un preocupant marge al comunisme per a guanyar l’enfrontament bipolar. En aquestes zones, la contrainsurrecció havia de ser l’estratègia bàsica per a combatre la guerrilla d’esquerres utilitzant les mateixes tàctiques que ella.
No obstant això, al mateix temps que es feien plans per a usar la CIA, Kennedy també pensava que el secret de l’estabilitat política a Llatinoamèrica calia buscar-lo més aviat en el desenvolupament econòmic que en la repressió. Com a resultat, es va crear l’Aliança per al Progrés com a plataforma per a assegurar la consolidació d’una àmplia i sòlida classe mitja al con sud.
En conjunt, els resultats de la política exterior del president Kennedy a Llatinoamèrica van ser incerts. Si els moviments revolucionaris no van prendre més impuls al llarg dels anys seixanta va ser, sobretot, per les seves pròpies contradiccions. Però a l’Amèrica Llatina no tot van ser bones intencions: on no n’hi havia prou amb la “política del talonari” (ajudes econòmiques generoses), no hi havia escrúpols per recórrer al cop d’estat.
A l’Extrem Orient, el suport nord-americà al president sud-vietnamita Ngo Dinh Diem, va obrir un camí que uns quants anys més tard va acabar en desastre. La decisió de Kennedy d’enviar consellers militars i forces especials al sud-est asiàtic no va ser sinó la continuació de la política d’Eisenhower a la zona. Però en els dos anys i mig de gestió del president Kennedy, la presència militar nord-americana al Vietnam va crèixer molt.
Tot plegat responia a la “teoria del dòmino”, és a dir, al temor que la victòria del comunisme a tot el Vietnam s’encomanés als països veïns i s’estengués pel sud-est asiàtic i encara més enllà.
Valoracions de l’administració Kennedy: desmitificant el mite?
Quan el president Kennedy va ser assassinat a Dallas (Texas) el 22 de novembre de 1963, va deixar darrere seu un enorme mite que, en bona part, encara perdura. En realitat, el fenomen Kennedy va ser en gran mesura el reflex del bon moment que l’economia i la societat nord-americanes travessaven al començament dels anys seixanta i de la seva particular telegènia en uns anys en què la televisió s’havia convertit en un nou fenomen de masses.
L’assassinat de Kennedy va posar fi a una etapa d’esperança i va enfonsar la nació en el dol (era la tercera vegada que s’assassinava un president dels Estats Units: el primer havia estat Abraham Lincoln, el 14 d’abril de 1865, i el segon William McKinley, el 6 de setembre de 1901). L’impacte de la mort de Kennedy va afectar tothom, partidaris o detractors del president, i el trauma produït per l’atemptat va ser encara més gran arran de l’eliminació del seu suposat assassí, Lee Harvey Oswald, i de la polèmica suscitada al voltant de les possibles motivacions d’ambdós crims (com reflecteix la suggerent i inquietant pel·lícula d’Oliver Stone, JFK). Com a reacció a aquests traumàtics esdeveniments, els contemporanis de Kennedy van tendir a fer el seu panegíric, obviant el fet que les seves realitzacions no van ser tantes com podia semblar inicialment. Sí aconseguí, tanmateix, infondre esperança, donar ànims als nord-americans i fer-los creure que, efectivament, podien fer-se coses, tant a dins com a fora del país. És possible, també, que arribés inclús a crear expectatives que anaven més enllà dels límits d’allò que era possible políticament.
Un cop al poder, la gran majoria dels projectes de Kennedy van ser continuacions de línies iniciades pel seu antecessor, Eisenhower. L’intent d’impulsar l’estat benefactor (política de la “Nova Frontera”) encara tenia uns orígens més antics: es remuntava al New Deal i al New Fair Deal demòcrates, impulsats per Franklin D. Roosevelt i Harry S. Truman. És indubtable que Kennedy va voler recollir el testimoni i l’herència política de Roosevelt.
La relativa falta d’originalitat dels projectes kennedians va quedar més en evidència davant l’incompliment de la major part de les promeses que havien estat fetes pel jove president. La resplendor del cercle de professors i intel·lectuals progressistes que l’envoltava no va ser suficient perquè Kennedy aconseguís aprovar en el Congrés les seves propostes, raó per la qual, en vigílies del seu assassinat, al Partit Demòcrata hi havia dubtes sobre la possibilitat que fos reelegit president.
El Medicare es va trobar amb la forta oposició de l’Associació Americana de Metges (Obama, una altra vegada?) i també van quedar ajornats els projectes d’assistència social. En el terreny de la lluita contra la segregació racial, si bé l’administració Kennedy va nomenar alguns funcionaris de color i va donar suport a les campanyes antiracistes del reverend Martin Luther King, el cert és que no es van suprimir els fons d’ajuda federal als centres escolars i acadèmics en què es mantenia la discriminació. El febrer del 1963 tampoc no va prosperar el projecte de llei per a assegurar el vot de la població negra, davant les reticències del Congrés.
En realitat, qui va completar la política social del gabinet Kennedy va ser el seu vicepresident i successor, Lyndon B. Johnson, que va llançar i complir el projecte de “gran societat”. Entre els anys 1964 i 1965, Johnson va començar una allau de programes d’assistència social que van abraçar des de plans de promoció professional fins a l’ajuda a famílies amb pocs recursos, passant per subvencions per als pobres, suport a l’agricultura i al petit comerç i extensió dels drets electorals a les minories marginades.
Johnson va traçar un camí que els seus successors immediats no van poder tòrcer: el 1971 les despeses socials federals equivalien al 7,75% del Producte Nacional Brut. D’altra banda, el percentatge de pobres als Estats Units va baixar del 22% el 1959, al 13% el 1968.
Si de Johnson en va quedar un mal record va ser per la seva imatge de polític groller i provincià, en contrast amb el seu predecessor. Però també, i sobretot, per la responsabilitat que va tenir en el fet d’implicar els Estats Units en la traumàtica guerra del Vietnam a partir del 1964. Però aquesta ja és una altra història…
[Santiago Izquierdo Ballester]
Bibliografia
BUSQUETS, Esteve.- Kennedy, Barcelona, Edebé, 1966.
COLLIER, Peter; HOROWITZ, David.- Los Kennedy, Barcelona, Tusquets, 2004.
DALLEK, Robert.- J. F. Kennedy. Una vida inacabada, Barcelona, Península, 2004.
GALLEGO, Gregorio.- Grandes personajes: Kennedy, Barcelona, Labor, 1992.
KASPI, André.- Kennedy, Barcelona, Salvat, 1995.
KENNEDY, Edward M.- Los Kennedy, mi familia. Memorias, Madrid, Martínez Roca, 2010.
KENNEDY, John Fitzgerald.- El deber y la gloria: Testamento político de John F. Kennedy, Barcelona, Bruguera, 1970.
RORABAUCH, W. J.- Kennedy y el sueño de los sesenta, Barcelona, Paidós, 2005.
SCHLESINGER, Arthur M.- Los mil días de Kennedy, Barcelona, Aymá, 1966.
SIDEY, Hugh.- John F. Kennedy, presidente, Barcelona, Planeta-Agostini, 1995.
SORENSEN, Theodore C.- Kennedy: el hombre, el presidente, Barcelona, Grijalb
